Pantaleó
Pantaleó, guanyadors del Premi Joventut del Sona 9 2014, publica el 2 d’octubre el seu primer i flamant disc “Reina Victòria” (Música Global, 2015). Una col·lecció de cançons cridades a convertir-se en clàssics, plenes de brillants melodies que expliquen històries que viuen entre la realitat més propera i un hipnòtic univers molt particular.
L’origen de la melodia
A mitjans de la dècada passada, El Gerard de Pablo, cantant i compositor de Pantaleó, formava part d’una de les bandes amb més projecció de l’indie nacional del moment, The City’s Last Noise, amb la qual va guanyar múltiples concursos de bandes emergents i va arribar a tenir una important presència en mitjans especialitzats. Quan semblava que tot havia d’esclatar va arribar l’abrupte i inesperat final de la banda. El Gerard va deixar els escenaris sense saber quan i ni com tornaria a escriure i cantar. Uns quants anys més tard, uns versos primerencs eren l’antesala de grans melodies pop que el músic egarenc tenia guardades al subconscient i que, de sobte, apareixien demanant ser tocades, escrites i gravades.
La Reina Victòria
Un grup d’instrumentistes amics, provinents de formacions vallesanes com Estúpida Erikah, Illa Carolina o Marina BBface and The Beatroots van donar l’embranzida necessària al Gerard per tornar a fer sonar la seva suggerent veu i conduir-la fins a la final del concurs Sona 9 on es van alçar amb el Premi Joventut 2014.
Les històries de Pantaleó ens transporten als moments íntims d’aquest ressorgiment després de la caiguda, del final d’una història d’amor i el naixement d’una nova. Cançons que transiten per hotels de Terrassa, pels carrers de Nova York, per illes assolellades i jardins florits, acompanyades de personatges familiars però que sempre guarden algun secret.
Produït per Tomàs Robisco i gravat als estudis La Bucbonera de Caldes de Montbui, “Reina Victòria” és tota una celebració d’aquesta retrobada, és la melodia que reconforta l’ànima després de la derrota i atrapa a l’oient des de la primera escolta.
El disc comença i el Gerard canta “Tu seràs el Rock’n’Roll”, des d’aquest moment tenim clar que aquesta és una banda cridada a grans fites, a transcendir. La melodia sedueix amb la força dels clàssics instantanis. La cançó porta el nom de la seva primera filla, la petita Rita, i transmet l’alegria d’un gran naixement, el de Pantaleó, el de “Reina Victòria”.
La màgia s’accelera quan Moustaki engega la seva addictiva melodia i seguim viatjant entre els seus paisatges i personatges com l’encisadora Yhumi. El disc agafa pes amb el ritme de Verge, que convida a moure el cos, i aleshores, la veu del Gerard, s’enlaira per presentar-nos Strauss, el gran moment d’inspiració anglosaxona del disc. Martí recupera el so acústic per glaçar-te el cor, just abans de caure rendits davant del brillant minimalisme pop i els meravellosos cors de La tanca. Mal humor recorda als The Beatles més juganers, a les melodies més trapelles i canalles de McCartney, de seguida arriba L’altre meitat una cançó d’aquelles que escoltarem per primer cop i des d’aleshores ens acompanyarà durant molt temps gravada al cap, reproduint-se un cop rere un altre. Faquir, és l’esclat més gran d’optimisme i alegria del disc, la penúltima perla que ens condueix per la C-58 fins a l’ Hotel Terrassa, una tornada que en un no res es converteix en una cançó familiar, en una cançó amiga, coneguda i, a la vegada tan nova i única.