Bruno Oro

Bruno Oro devia dur un brodat premonitori a la bata de l'escola bressol: B.O. I se non è vero, em deixaria ben torbat. Tempus Fugit és el segon disc de B.O. que escolto amb fruïció, des de la revolució Messiànica inicial fins a la intimíssima Narayama que el tanca, passant per les histriòniques peces italianes, Buda, la mandra, el senyor Silenci o New York. Tempus Fugit és un disc molt complet, carregat de matisos. Si parléssim de futbol no parlaríem de joc directe, de pim pam pum i cara a barraca, sinó d'un equip que sap triangular les cançons fins que arriba l'hora de definir i tot s'accelera. Convé proclamar que B.O., l'actor de les mil cares, té una sola veu. Una veu pròpia, dúctil i poderosa, capaç de practicar el rogall fer d'un Paolo Conte o un Víctor Bocanegra per posar-nos la carn de gallina. Capaç, també, de fer-nos riure a cony què vols. Una veu pròpia que modula històries sorprenents en diverses llengües des de la pròpia, que és la de l'avi Ramon quan treu el nas per Cadaquès. Ell ja sap que, des del seu piano, ha estat capaç de fer-me plorar de felicitat. Bruno Oro Pichot és B.O. Boníssim.

Tempus Fugit és el segon treball discogràfic de Bruno Oro. La nova entrega combina el català el català, l'italià, i el castellà i ens ofereix onze noves composicions pròpies que es mouen entre la cançó, el jazz i el pop.

El disc, de pretès eclecticisme d'estils i registres, reuneix històries sobre la nostàlgia, la mort, sobre Cadaqués o Nova York, i de personatges que voldrien quedar suspesos en el temps.

Enregistrat a Nova York, aquesta nova entrega compta amb un luxós repartiment de músics, entre els quals destaca el guitarrista Marc Ribot, sò inconfusible de Tom Waits.